veu, locució i micròfons

Una de les característiques de la ràdio “podcasts previs”, era que es considerava aquest mitjà, un mitjà fugaç, això és, que si no estaves atent, et perdies el missatge. Efectivament, si et donaven un número de telèfon que t'interessava i, o no estaves atent o en aquell moment se n'anava l'emissió, et quedaves sense la informació i tot era esquinçar-se les vestidures i cruixir de dents.

Ara tenim els podcasts, no ens preocupa gaire no haver escoltat la informació en el moment de la seva emissió perquè sabem que, el normal, és que més tard o més d'hora, aparegui el programa a les pàgines web de l'emissora i puguem rescatar allò que ens interessa.

D'altra banda, estem acostumats que “parlant s'entengui la gent”, em refereixo que quan conversem amb gent, els nostres interlocutors tenen al seu cervell, una mena de “dispositiu corrector d'errors” que els permeten resoldre certes fallades que a nosaltres ens semblen imperceptibles o simplement no en som conscients.

Ai, amic! Però quan ens enfrontem al micro…, això és una altra cosa. Deia un gran professor que vaig conèixer que: el micro és un cabró, perquè relleix tot el que diem i no emmascara les fallades, és més, sembla que els accentua. A això cal afegir, sobretot les primeres vegades que fem servir aquest “dispositiu diabòlic”, la sorpresa que ens produeix sentir la nostra veu per primera vegada de forma extracorporea (o mar, fora de nosaltres mateixos…, moment Iker Jiménez).

No aposto perquè segur que perdria, però per poc, tot i així estic gairebé segur que tots els que ens hem gravat alguna vegada hem dit això de: però aquesta és la meva veu? (dit en estat de xoc, ulls com a plats i vermells com a tomàquets), doncs sí, sí, amig@ meu, és la teva veu, amb aquest so a trompeta desafinada que mai haguessis pensat que tenies. Però això no és el principal problema, perquè a això s'hi acostuma un. És qüestió de gravar-se, escoltar-se i tard o d'hora ens anem fent al nostre so (Hi ha gent que fins i tot arriba a agradar-se!!!), és més gran el problema de mantenir un discurs clar i net a efectes de pronunciació. Daus Emma Rodero, que la veu és cos i com a tal cal entrenar-la. Hem d'aprendre a pronunciar, un motorista, a utilitzar perfectament tots els elements que estan implicats en lús de la paraula parlada. Aprofito l'ocasió per deixar-vos aquí el enllaç a una pàgina on ofereixen cursos de podcast i de doblatge.

En qualsevol cas, per millorar la nostra pronunciació, l'ideal és practicar, practicar i practicar. Gravar-nos, escoltar-nos i corregir-nos. Home! Seria bo saber de respiració, exercicis de màscara facial, lectura avançada…, però de mica en mica.

Seguirem parlant d'això i de moltes altres coses, fins aleshores, m'enregistraré per escoltar-me i, si em surt malament, corregir-me.

Petons grans

Noi del podcast