Tag Archives: Vociferando.es

Una altra de contradiccions personals amb els podcasts

posat en per
Cal ser constant en el temps

Cal ser constant en el temps

No fa gaire, us parlava de coses que us aconsellava que féssiu vosaltres que jo no feia i com sóc dels que aconsella el que ens s'ha de fer perquè jo no ho faig i hauria, doncs aquí he vingut a donar-vos una altra xerrada sobre coses en què no dono exemple. (entès?)

En el món del Podcast cal tenir clar una cosa: si vols ser escoltat, has de dir coses.

M'ha quedat una frase d'aquestes que en el futur es citarà a les grans convencions :-D. És una bajanada, ho sé, però analitzem.

De sobte un dia et lleves al matí i decideixes que et menjaràs el món, que vas a triomfar en la vida a base de, posem per exemple, fer podcasts. L'Altíssim t'ha il·luminat durant la nit (això o alguna substància ingerida la nit anterior), i t'has vist amb un micròfon a la mà, un barret de periodista i la idea més al·lucinant que s'ha pogut tenir després d'haver fumad…, haver estat il·luminat per un Ens Superior.

A més, ARDES en desitjos d'explicar, de dir, de transmetre els teus missatges. Tens els mitjans, tens el temps…, 3, 2, 1, endavant!

I fas el primer programa, podria haver-te quedat millor, però no ha quedat malament, el penges, ho publiques i li dónes difusió per la xarxa. Ara a descansar…

A descansar?!!! D'això res, cal preparar el següent programa, de què parlarem, pre-produir-, preparar els materials necessaris per a gravar-, s'atreviria a penjar, publicar-lo i donar-li difusió. Ah! i no t'oblidis de vigilar l'anterior, cal veure com es comporta, si anem tenint baixades, si ens escolten, si ens comenten, Respondre…

El cas és que hi ha un moment en què pots preguntar-te: i tot això per a què? Portes dos o tres programes (o deu o dotze), t'han sentit tres persones (incloses teva parella i la teva mare), no hi ha comentaris i cal preparar el següent programa…, cada vegada ve menys de gust.

Una de les coses en què hi ha una certa unanimitat en el món “podcaster” aquest que ens ha tocat viure, és que cal produir contingut d'una forma constant per tenir l'oportunitat d'arribar a alguna cosa seriosa. I no qualsevol contingut, cal donar el màxim en cada programa. Home, podem flaquejar en un cada X temps (no serem estrictes com el sergent de ferro), però la gent espera una certa qualitat.

Aquesta qualitat es mesura en contingut rellevant i en una periodicitat rítmica quasi perfecta: si decidim que anem a publicar cada mes, publiquem cada mes; si és cada quience dies, és cada quinze dies, si és diari, diari.

La manca de periodicitat es penalitza molt per part dels oients, que et poden perdonar les “arítmies” en les publicacions, si fill “refans” “reincondicionals” del copó de la baralla. O mar, que estan tan posseïts per la qualitat que els ofereixes a cada programa, que són capaços d'esperar una mica més del que s'ha pactat.

Però en general, no atendre a la publicació en data, no agrada als oients i com l'oferta és cada vegada més gran, la possibilitat que trobin alguna cosa que els agradi tant com el teu i que a més els respecti els temps, no és tan baixa com per no ser tinguda en compte.

Com diu Raphael, jo sóc aquest: aquest que no publica en temps, que triga més del compte entre programa i programa…, i això ho pagament, perquè em costa aixecar a l'audiència quan fallada.

Doncs això, que ho sapigueu, que si us fiqueu en això i voleu arribar a alguna cosa, no us heu de desanimar i produir contingut.

Besotes molt grans a tutti.

Podcastboy

La importància de parlar bé

posat en per

veu, locució i micròfons

Una de les característiques de la ràdio “podcasts previs”, era que es considerava aquest mitjà, un mitjà fugaç, això és, que si no estaves atent, et perdies el missatge. Efectivament, si et donaven un número de telèfon que t'interessava i, o no estaves atent o en aquell moment se n'anava l'emissió, et quedaves sense la informació i tot era esquinçar-se les vestidures i cruixir de dents.

Ara tenim els podcasts, no ens preocupa gaire no haver escoltat la informació en el moment de la seva emissió perquè sabem que, el normal, és que més tard o més d'hora, aparegui el programa a les pàgines web de l'emissora i puguem rescatar allò que ens interessa.

D'altra banda, estem acostumats que “parlant s'entengui la gent”, em refereixo que quan conversem amb gent, els nostres interlocutors tenen al seu cervell, una mena de “dispositiu corrector d'errors” que els permeten resoldre certes fallades que a nosaltres ens semblen imperceptibles o simplement no en som conscients.

Ai, amic! Però quan ens enfrontem al micro…, això és una altra cosa. Deia un gran professor que vaig conèixer que: el micro és un cabró, perquè relleix tot el que diem i no emmascara les fallades, és més, sembla que els accentua. A això cal afegir, sobretot les primeres vegades que fem servir aquest “dispositiu diabòlic”, la sorpresa que ens produeix sentir la nostra veu per primera vegada de forma extracorporea (o mar, fora de nosaltres mateixos…, moment Iker Jiménez).

No aposto perquè segur que perdria, però per poc, tot i així estic gairebé segur que tots els que ens hem gravat alguna vegada hem dit això de: però aquesta és la meva veu? (dit en estat de xoc, ulls com a plats i vermells com a tomàquets), doncs sí, sí, amig@ meu, és la teva veu, amb aquest so a trompeta desafinada que mai haguessis pensat que tenies. Però això no és el principal problema, perquè a això s'hi acostuma un. És qüestió de gravar-se, escoltar-se i tard o d'hora ens anem fent al nostre so (Hi ha gent que fins i tot arriba a agradar-se!!!), és més gran el problema de mantenir un discurs clar i net a efectes de pronunciació. Daus Emma Rodero, que la veu és cos i com a tal cal entrenar-la. Hem d'aprendre a pronunciar, un motorista, a utilitzar perfectament tots els elements que estan implicats en lús de la paraula parlada. Aprofito l'ocasió per deixar-vos aquí el enllaç a una pàgina on ofereixen cursos de podcast i de doblatge.

En qualsevol cas, per millorar la nostra pronunciació, l'ideal és practicar, practicar i practicar. Gravar-nos, escoltar-nos i corregir-nos. Home! Seria bo saber de respiració, exercicis de màscara facial, lectura avançada…, però de mica en mica.

Seguirem parlant d'això i de moltes altres coses, fins aleshores, m'enregistraré per escoltar-me i, si em surt malament, corregir-me.

Petons grans

Noi del podcast

Fes el que et dic i no el que faig

posat en per

Còpia de seguretat

Tenia pensat posar en aquest post el secret de l'èxit a la vida i potser, depenent de com estigués de positiu, un parell de tips de com arribar als 250 anys i continuar tenint sexe de qualitat.

Però és que ahir el disc dur del mac (sí, sí, i mac…, aquells que mai fallen, que són les millors màquines informàtiques després del zx spectrum i que han aconseguit enemistar famílies senceres per haver de posicionar-se entre PCistes i MACeros.), i estic desolat.

I el pitjor no és que el disc s'hagi mort, el pitjor és la informació que atresora. Aquesta informació que he anat recopilant al llarg del temps i que al contrari del que la raó i els grans gurus aconsellen sobre aquest tema, no estava guardada fora de perill en un còpia de seguretat.

Sí amics, sí…, sóc un geek de tres al quart, un frau digital, una nul·litat informàtica. Si el que és digital es construeix amb zeros i uns exclusivament, jo sóc un 2,7 (una gràcia que potser està una mica al límit i amb la qual vull expressar que no existeixo en el binari jijiji)

Total, per resumir, no feu el que jo faig, que és no fer backups, i feu el que us dic: “backapead” com si no hi hagués un matí, feu còpies de seguretat fins dels “pe2” que els llenceu: mai se sap quan li caldrà un “ventilar-se” (sí, ja ho sé una altra gràcia una mica fora de to, però no em negareu que té un somriure…)

I quan us dic que feu backup, em refereixo que feu com més pugueu millor, ja que un pot no ser suficient i feu-ho de tot el material sensible: documents, imatges, cançó, podcasts… Diuen els experts que caldria fer, com a mínim, tres còpies en diferents formats i suports, perquè és clar, de què ens serveix guardar-ho tot al mateix disc dur si en algun moment se'ns trenca i “adéu molt bones”.

I és que no hi ha excusa, perquè els discos durs no estan molt cars i et pots fer amb un parell per no molts diners (per descomptat, el valor és infinitament menor al que perds si et quedes sense la informació, fes-me cas…, ho sé).

Així que, tu veus, per una ximpleria, os habéis quedado si el secreto de una vida eterna plena de satisfacción sexual 😀

Petons grans

Noi del podcast

Hola a tots

posat en per

Podcast

Sí senyor, una nova pàgina sobre Podcast, i vosaltres us preguntareu: però, per què?

Perquè considero que no hi ha consciència del que és i per a què serveix aquesta eina de la web 2.0.

Ens anirem fent ressò de programes que vagin sortint i que ens semblin interessants. Si teniu els vostres favorits i voleu compartir-los amb tots, no us talleu i feu-nos arribar. Per això hi ha els comentaris.

Per als que no sapigueu que és un podcast us deixo la definició de la Wikipedia sobre l'assumpte:

“El podcasting consisteix en la distribució de arxius multimèdia (generalment àudio o vídeo, que pot incloure text com subtítols i notes) mitjançant un sistema de redifusió (RSS) que permeti opcionalment subscriure's i fer servir un programa que el descarrega perquè l'usuari l'escolti.”

Dit així, sembla greu i avorrit: “arxius”, “RSS”, Sistema…”, però res més lluny de la realitat.

La veritat és que el podcast és el que es podria anomenar la ràdio 2.0, és a dir, la ràdio que distribueix els seus continguts utilitzant internet. Això vol dir que els creadors de continguts, utilitzen la xarxa de xarxes com a mitjà per enviar el seu missatge.

Això que sembla poca cosa, dit així ràpidament, es “la pera llimonera”, perquè permet a tothom (i amb “tothom”, em refereixo a tothom que pugui tenir accés a un ordinador, tauleta, telèfon mòbil ia internet), a realitzar els seus propis continguts…, els seus propis programes.

Les ràdios tradicionals, les que utilitzen l'aire i les ones radioelèctriques, s'estan veient superades per un fenomen que democratitza l'accés a la informació, a la formació ia l'entreteniment. Fins fa no poques dates, si volies obrir una emissora (o qualsevol tipus de mitjà de comunicació), havies de tenir una quantitat abusiva i indecent de diners o comptar amb unes bones amistats (i per bones amistats no m'estic referint a l'amic que et porta sopeta calenta a casa quan tens un refredat “de nas” – és que de vegades sóc la llet: com les filo!!!), em refereixo a gent que té el poder per concedir freqüències radiofòniques o televisives. Grans batalles (i abusos) s'han perpetrat per l'obtenció i la concessió d'una d'aquestes freqüències.

Però és que ara (de moment…, ia veure fins quan), Internet és un camp al qual és molt difícil posar portes, i això, es miri per on es miri, és bo.

Total, que les ràdios tradicionals s'han “disfressat” de modern, i van penjant els seus programes -els que fan per a les seves emissions habituals-, en pàgines web on no han tingut més remei que bolcar-se.

Davant d'això i anteriorment, hi ha hagut gent , que creix en nombre, que tenint ganes de contar coses, de comunicar la seva història, coneixement, simpatia…, o simplement amb ganes de parlar, s'ha adonat del potencial que s'obria davant dels seus ulls i van començar a fer els seus propis podcasts.

Bé, com a introducció, no està malament. Em diu wordpress que porto quatre-centes noranta-sis pa…, ah no, cinc-centes paraules i pujant. Jo crec que ja està bé, que no estic acostumat a escriure tant i em donarà un “palla”

No m'hi vull anar sense deixar-vos un link a un d'aquells podcast de gent de “aigua i sabó als matins”. Des de Cridant, pàgina de bona gent, entresac avui l'últim post avui dia, que presenta el podcast que es va realitzar amb Tomàs Fernando Flores, director de Ràdio 3, de RNE, en què es parla de coses interessants sobre la ràdio actual i el podcast. Que ho gaudiu, aquí us ho deixo.

Petons grans

PodcastBoy